De la Vila de Gràcia a St. Cugat. Un camí sota la pluja.
Des de Gala Placídia fins a Vallvidrera, amb els ferrocarrils, més de trenta valents encarem l’excursió sense por a mullar-nos tot i que els núvols ja són presents. Després de mitja hora llarga de camí, passant sota l’antena d’en Foster, el Tibidabo i amb unes magnífiques vistes grises de la ciutat ens endinsem al bosc. A tocar de Vista Rica i en constant baixada comencem a gaudir de roures, alzines, arboços, plataners gegantins i dels camins amables que ens portaran cap a St. Medir. Abans d’arribar-hi però, comença a ploure i ja no pararà. Un ruixat continuat que semblava una broma acaba calant-nos a tots fins a mullar-nos calces, calçotets i mitjons. L’única opció que ens queda per poder seguir i no abandonar la gesta és la ignorància. Ignorem l’aigua fins a tal punt que no veiem els torrents i rierols que de seguida es formen al nostre voltant i que quan creuen el nostre camí travessem com si no hi fossin. Ignorem les gotes que baixen galta avall i els regalims que s’escolen pel clatell fins a l’esquena. Ignorem el xipolleig dels peus dins de les botes i el feixuc caminar amb els pantalons xops. De quina altra manera podríem sinó haver continuat? Ja no teníem cap possibilitat de tornar enrere i el què volíem era cantar, córrer, riure i passar-ho bé. I així ho vam fer, lluitant contra els elements amb alegria. Després a casa l’aigua que corria era calenta i ens refeia de tots els mals.